El babyboom que fa 18 anys es va produir a Sant Cugat, convertint-la en «la ciutat dels nadons», ha esdevingut ara i de forma imprevista, en la «ciutat dels adolescents». I com bé diu la dita: «nens petits, problemes petits; nens grans, problemes grans».

Tenim infinitat de parcs amb gronxadors, tecles de piano musicals de les que quan hi saltes a sobre sonen, immenses rodes de camió penjades d’arbres que arriben a alçades de vertigen o construccions de fusta dignes de qualsevol parc temàtic. Tots aquests accessoris els trobem fàcilment en qualsevol parc dels molts que té Sant Cugat actualment. I la veritat, això està molt bé.

Aquests parcs tan complerts es van haver d’anar construint, adaptant, ampliant i millorant degut a la gran taxa de natalitat de la població de fa uns anys. La conseqüència d’aquell gran esforç és que ara, tot i el bon ritme de naixements, tenim gairebé més parcs que nens.

Però, algú s’ha parat a pensar on són ara tots aquells nadons que van néixer a principis de segle? Tenim prou capacitat per donar resposta a les seves necessitats actuals? Estem dedicant els mateixos esforços econòmics d’antuvi en infraestructures, educació, esport, lleure i cultura?

Doncs malauradament no. Els adolescents que no volen seguir estudiant tenen greus dificultats per incorporar-se al mercat laboral. Els que opten per continuar amb la seva formació acadèmica, han de pagar unes taxes de matriculació desorbitades. Tot això genera una frustració que no podrà ser redirigida, en molts casos, ni amb espais de lleure ni amb la pràctica esportiva, a causa de la manca d’instal·lacions d’aquest tipus.

El que em sorprèn és que s’autoritzi una activitat de lleure anomenada eufemísticament com a «club de la pipa», tot i que tothom el coneix com el «fumadero de marihuana». Em sorprèn encara més que s’autoritzi l’activitat per desenvolupar aquesta «tasca social» entre els joves i se la ubiqui estratègicament a Can Magí, entre el camp de futbol i l’institut Joaquim Pla Farreras.

És aquesta realment l’aposta en infraestructures que volem per als nostres adolescents? Quantes denúncies més fan falta per prendre’n consciència? És normal que els jugadors entrenin amb una flaire habitual a marihuana? Quantes signatures més caldrà recollir?

Que fàcil era tot quan només ens havíem d’encarregar de tenir a punt les tecles de piano als parcs perquè els nens hi poguessin saltar.

La entrada Els adolescents ja no juguen als parcs infantils se publicó primero en PENYA BLAUGRANA.